Els sons del meu cor

Qui sòc? 
Que em pasa pel cap?
Perquè la necessitat d'explicar els secrets del meu cor? 

Doncs no ho se, des de sempre m'ha agradat escriure, he sentit la necessitat des de ben petita d'apuntar en un bocí de paper els meus sentiments, perquè? 

No sé,  potser, no sòc capaç d'expresar-los en veu alta,  la meva timidessa m'ho impideix?

Potser, la vergonya de destapar el meu cor als altres m'ha fet com sòc.

Potser, sempre he intentat sense exit explicar el que sento als altres i em falten paraules o em fa vergonya el que pensin... 

Potser es més fàcil expresar-me en el anonimat?

Sòc una lleó amb ascendent escorpit, vaig nèixer al mes d'agost de fa 45 anys a la vora del mar. La gent que m'envolta crec que té una imatge de mi incompleta, em veuen com una persona extrovertida, simpàtica, treballadora, alegre i riallera, amiga dels meus amics, que  m'agrada relacionar-me amb els altres, sortir amb els amics i gaudir de la vida.  I tenen raó però el que no saben  i intento amagar es, que sòc tímida, vergonyosa i em fa por el que pensin de mi, que tinc molt sentit del ridícul i que ho passo molt malament quan tinc que parlar en públic (encara que no ho sembli), no saben  el que penso, encara que la meva cara reflecteix el meu estat d'ànim molt sovint, el que sento i com em sento en alguns moments de la meva vida, que tinc moltes pors que intento superar dia a dia, perquè sòc forta i tinc molta voluntat, però que també pateixo molt ,encara que no per mi sinó pels meus.

Aquesta part del meu caràcter, crec que va ser la raó, per la que fa molts i molts anys ,pels volts dels 80, quan era encara una nena i no entenia perquè la vida et sacseja sense que tu facis res dolent, raons que no entenia o em negava ha acceptar, que els adults no t'explicava perquè segons ells no calia  ja que era massa petita per dir la meva o que els sentiments no m'afectaven..... un dia vaig començar a escriure els meus sentiments i còpiar les lletres de les cançons del moment, que els reflectien, Vaig deixar de creure en tot allò que tenia que veure amb la religió i el Deu què m'havien robat un tros de la meva vida i del meu cor.... El meu cor no podia deixar de pensar que caminaria per la vida sense un boci, sense aquesta persona que m'inspirava tot, que m'estimava i em comprenia perquè en el fons erem molt semblants.

Com que els temps han canviat i les llibretes ocupen espai he decidit crear un blog, per qui tingui ganes de llegir,  així que en aquest punt comença la meva història i aqui us deixo uns petits bocins del meu cor ........per si algú li treu algun profit!